El món dels cumacis

 

COM ÉS UN CUMACI

Els cumacis són un ordre de crustacis inclòs junt amb els amfípodes, isòpodes, misidacis, tanaidacis i altres ordres menors en el superordre dels peracàrides. Són de mida petita, des de poc més d’1 mm fins a 35 mm, però de forma molt característica que recorda les larves dels mosquits (Fig. 1).

Figura 1: Fotomicrografies de microscopi electrònic d’escandall de quatre espècies de cumacis. A: Vaunthompsonia cristata, mascle adult de les Illes Medes; B: Pseudocuma ciliatum, femella de la platja de Roda de Barà; C: Cumella pygmaea, mascle del fons de Posidonia oceanica de les Illes Medes; D: Cumella limicola, mascle de la Badia dels Alfacs (Fotos: Jordi Corbera).

Els primers segments toràcics s’han soldat amb el cèfalon per formar una closca on, en el cas d’existir, hi ha el lòbul ocular que en la majoria dels gèneres és únic. Tenen dos parells d’antenes però el segon està sempre atrofiat en les femelles i només està ben desenvolupat en els mascles adults. Els tres primers parells d’apèndixs toràcics han pasat a formar part de l’aparell bucal i s’anomenen maxil·lípedes. Resten, doncs, 5 parells d’apèndixs ambulacrals, els pereiopodis o potes. L’abdomen és molt característic, format per 6 segments més o menys cil·líndrics que poden o no portar apèndixs, els pleopodis. Aquests no estan mai presents en les femelles, excepte en una sola espècie (família Archaeocumatidae). En els mascles, els pleopodis poden ser absents com a la família Nannastacidae o poden variar d’un a cinc. En algunes famílies, l’últim segment abdominal acaba en un tèlson lliure mentre que en d’altres aquest està fusionat al segment abdominal i llavors es parla de pleotèlson. Sempre, però, l’últim segment té un parell d’apèndixs, els uropodis, que estan formats per un peduncle i dues branques.

LA VIDA DELS CUMACIS

Més del 90% de les espècies habiten en els fons sedimentaris de tots els mars del món, des de les zones intermareals fins a les fosses més pregones. Unes poques espècies (6%) han colonitzat les aigües salabroses dels ambients dels estuaris, mentre que un 2% viuen a l’aigua dolça de llacs o rius.

Figura 2: Postura que adopten dues espècies australianes de cumacis (Picrocuma poeciolata, a l’esquerra i Gephyrocuma pala, a la dreta) quan s’enterren a la sorra (segons Hale, 1943).

Els cumacis formen part de les comunitats suprabentòniques, donat que poden nedar i moure’s a prop del fons, però també es poden enterrar en el sediment (Fig. 2), on poden protegir-se dels depredadors. És en el sediment on s’alimenten, n´hi ha que el remouen i el filtren amb els aparells bucals, d’altres brostegen la pel·lícula orgànica dels grans de sorra i, en els cas d’alguns gèneres que han desenvolupat fortes espines en els apèndixs bucals, depreden sobre petits organismes com els foraminífers. Conseqüentment, la distribució dels cumacis està fortament influenciada per les característiques del sediment (Corbera i Cradell, 1995).

Com en tots els peracàrides, el desenvolupament embrionari es realitza dintre el marsupi de les femelles (Fig. 3a). Les larves, quan són alliberades, tenen l’aspecte de l’animal adult, òbviament més petit, amb el cinquè parell de potes absent, i és per això que s’anomenen manques (Fig. 3b). Poden viure des d’uns pocs mesos fins a més de tres anys, fet que està lligat a la temperatura de les aigües (Roccatagliata, 1991; Corbera et al., 2000). A les costes catalanes només es coneix el cicle d’una espècie, Cumopsis goodsir, que viu als primers metres de fondària de les platges del sud del país. Es reprodueix durant tot l’any i les generacions hivernals viuen més temps (5 mesos) que les primeverals o estivals (Corbera et al. 2000).

Figura 3: Diferències morfològiques a Cumopsis goodsir, una espècie que habita les platges de sorra fina de tota la Mediterrània. A: Vista lateral del cefalotòrax d’una femella ovígera. B: Vista lateral d’un manca, el primer estadi de vida lliure, on es pot apreciar l’absència del 5è. parell de potes (dibuix: Jordi Corbera).

Moltes de les espècies litorals efectuen migracions verticals nocturnes (Macquart-Moulin, 1991), que impliquen principalment als mascles adults i semblen estar controlades pels canvis de la llum. Durant la seva activitat nocturna, els cumacis són atrets per la llum i llavors es poden capturar amb facilitat (Fage, 1933; Corbera i Garcia-Rubies, 1998).

QUANTS CUMACIS CONEIXEM

Malgrat la seves característiques anatòmiques força diferenciades, els cumacis van ser considerarts durant molt temps larves d’altres grups de crustacis i no és fins a finals del s. XIX que aquest grup taxonòmic adquireix entitat pròpia. La primera monografia de l’ordre, Stebbing (1913), enumera 318 espècies; el 1941, Zimmer en cita 496, Jones (1969) dóna la distribució batimètrica de 770 espècies i el nombre arriba a 1138 en el catàleg publicat per Bacescu (1988, 1992). Actualment el nombre d'espècies descrites supera les 1500 (Fig. 4).

Figura 4: Evolució del nombre d'espècies descrites a partir de l'any 1900.

Malgrat l’augment en els darrers anys dels nombre d’estudis dedicats a aquest grup són moltes encara les àrees geogràfiques on la fauna de cumacis és pràcticament desconeguda. Ens en podem fer una idea si comparem la distribució batimètrica del nombre d’espècies d’una àrea molt ben estudiada, com el golf de Biscaia, amb la d’una altra on el nombre estudis realitzats és força inferior, com és el cas de l’Antàrtida (Fig. 5). El nombre més alt d’espècies a la Antàrtida es troba entre 100 i 700 m, però disminueix dràsticament a més fondària. Per contra, al golf de Biscaia el màxim nombre d’espècies s’ha trobat entre els 800 i els 2500 m. Aquestes diferències no són a causa de la distribució real de les espècies, sinó a la dificultat de mostreig d’aquestes fondàries en un àrea ja de per si amb greus impediments. Però, a més, un cop aconseguides les mostres, aquestes sovint resten emmagatzemades durant força temps per manca d’especialistes que les puguin estudiar.

Figura 5: Comparació de la distribució batimètrica del nombre d’espècies a dues àrees geogràfiques diferents.

ELS CUMACIS DE LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL

De les més de 1500 espècies conegudes, 73 han estat citades a la Mediterrània occidental (vegeu Corbera, 1995), és a dir, al voltant del 5%. Tot i ser un nombre reduït, la seva importància rau en que 20 d’elles (27%) són endèmiques. A la Mediterrània occidental estan presents 6 de les 9 famílies actualment acceptades. Manquen la família Ceratocumatidae, que té 9 espècies d’aigües molt pregones, la família Gynodiastylidae que tot i tenir més de 60 espècies, sols és present a l’Indo-Pacífic i la família Archaeocumatidae, coneguda per una sola espècie i de la qual alguns autors dubten la validesa. La família Nannastacidae és la més ben representada, amb 21 espècies que pertanyen a 7 gèneres (Fig. 6), seguida per la família Diastylidae, amb 19 espècies i la família Bodotriidae, amb 18 espècies. El nombre d’espècies de cada una de les famílies representa entre el 3 i el 6% del conjunt mundial, exepte en la família Pseucocumatidae, on les 4 espècies mediterrànies són més del 13% dels representants d’aquesta família. Molts dels gèneres d’aquesta família són característics d’una fauna relicta de les aigües salabroses de la regió Ponto-Caspiana (mar Negra, mar Càspia i mar d’Azov) (Bacescu i Petrescu, 1999).

Figura 6: Nombre d’espècies i gèneres (a l’esquerra) i percentatge d’aquest nombre en relació al total mundial (dreta) per cada una de les famílies de cumacis presents a la Mediterrània occidental.

BIBLIOGRAFIA

Bacescu M. 1988. Cumacea I (Fam. Archaeocumatidae, Lampropidae, Bodotriidae,Leuconidae). In: HE Gruner and LB Holthuis (eds) Crustaceorum Catalogus Pars 7, pp. 1-173. SPB Academic Publishing, The Hague.

Bacescu M. 1992. Cumacea II (Fam. Nannastacidae, Diastylidae, Pseudocumatidae, Gynodiastylidae et Ceratocumatidae). In: HE Gruner and LB Holthuis (eds) Crustaceorum Catalogus Pars 8, pp. 175-468. SPB Academic Publishing, The Hague.

Bacescu, M. i I. Petrescu. 1999. Ordre des Cumacés (Cumacea Krøyer, 1846). In: J. Forest (dir,), Traité de Zoologie, T.7 Crustacés, Fasc. 3a Péracarides. Mémoires de l’Institute Océanographique, Monaco, 19: 391-428.

Corbera, J. 1995. Check-list of Cumacea from Iberian waters. Miscel·lània Zoològica, 18: 57-75

Corbera, J. i A. Garcia-Rubies. 1998. Cumaceans (Crustacea) of the Medes Islands (Catalonia. Spain) with special attention to the genera Bodotria and Iphinoe. Scientia Marina, 62(1-2): 101-112.

Corbera, J. , C. San Vicente i J.-C. Sorbe. 2000. Small-scale distribution, life cycle and secondary production of Cumopsis goodsir in Creixell Beach (western Mediterranean). Journal of the Marine Biological Association of the United Kingdom, 80(2): 271-282.

Hale, H.M. 1943. Notes on two sand-dwelling cumacea (Gephyrocuma and Picrocuma). Records of the South Australian Museum, 7: 337-342.

Jones, N.S. 1969. The systematics and distribution of Cumacea from depths exceeding 200 meters. Galathea Repports 10: 99-180.

Macquart-Moulin, C., 1991. La phase pélagique nocturne des Cumacés. Journal of Plankton Research, 13(2): 313-337.

Roccatagliata, D. 1991. Claudicuma platense Roccatagliata, 1981 (Cumacea) a new reproductive pattern. Journal of Crustacean Biology, 11: 113-122.

Stebbing T.R.R. 1913. Cumacea (Sympoda). Das Tierreich, 39. 210 pp.

Zimmer, C. 1941. Cumacea. In: Die Klassen und Ordnungen des Thierreichs, 5(I)(5): 1-122.